Galerías de curiosidades

Las galerías o gabinetes de curiosidades son colecciones privadas de objetos raros, extraños o difíciles de conseguir que se originaron en torno al siglo XVI como resultado de los avances tecnológicos de la época y de la divulgación de la ingenería, la biología, etc y del "boom" que supuso la exploración del globo terráqueo y del descubrimiento del nuevo mundo, nuevas culturas... Los curiosos corrían en pos de obtener objetos curiosos, formando así colecciones que se convertían en teatrillos de lo asombroso y a veces tildado de sobrenatural. Estas galerías se convirtieron en las predecesoras de los museos.

Estas colecciones deben su nombre de gabinetes al coleccionista Philip Hainhofer que inventó un aparador de madera con numerosos cajoncitos y expositores donde enseñar a la vez que esconder pequeños ejemplares de insectos, animalillos, piedras poco comunes, etc. También se encontraban gabinetes que no sólo contenían objetos raros sino que se especializaban en instrumentos técnicos o en arte.

Dado que la mayoría de colecciones pronto aumentaba de volumen éstas ya no se guardaban sólo en los muebles destinados a ese uso sino que invadían salas enteras con varias recámaras. Estos pequeños museos permanecían cerrados y normalmente eran secretos. De ellos sólo podían disfrutar el propio dueño y las amistades más allegadas.

Los objetos que se podían encontrar en estos pre-museos se clasificaban bajo cuatro categorías, a saber, artificialia, en la que se agrupaban los objetos creados por la mano humana; naturalia, donde se agrupaban criaturas y objetos que provenían del mundo natural; exotica, donde se encontraban plantas y animales exóticos; scientifica, en la que se agrupaban objetos científicos.

La moda de los gabinetes decayó y éstos empezaron a desaparecer a finales del siglo XVIII y durante el XIX. Los objetos que contenían y que eran considerados de importancia museística fueron conservados en los museos de historia natural y los objetos pertenecientes al mundo del arte, en galerías y museos también.

Y quizá os preguntaréis, y por qué esta entrada. Pues bien, me llamó la atención el pasado viernes una noticia del informativo de A3, que por cierto es muy de gabinete de curiosidades, que cubría la inauguración de un nuevo museo en la ciudad de Nueva York y que amplía la gran oferta cultural de la ciudad ofreciendo una exposición permanente basada en objetos raros y curiosos como una vaca con dos cabezas, una cabeza de mono momificada y reducida, etc. El museo en cuestión se llama Ripley's Believe or Not! y a dicha inauguración asistieron la mujer barbuda, la mujer con las uñas más largas del mundo y demás frikis... He estado consultando la página web del museo y se ve que tienen "franquicias" por todo el mundo y no parece muy serio, pero bueno para divertimento quizá valga.

Si queréis saber un poco más sobre estas colecciones de rarezas, que sí son realmente interesantes, os recomiendo los siguientes libros y recursos web:

PRESTON, Douglas; CHILD, Lincoln. Los asesinatos de Manhattan. Barcelona: Plaza & Janés, 2003.

Una novela cargada de suspense, acción, que te mantiene enganchado hasta el final, que es bastante bueno, y que tiene lugar y justificación en las antiguas galerías de curiosidades. Os la recomiendo sobretodo para este verano, tirados en la playa o en la hamaca a la orilla de la piscina. Mientras la leía maldije internamente haber dejado de morderme las uñas porque lo único que quería era mordérmelas mientras divagaba sobre el final y el asesino.

SEBA, Albertus. Cabinet of Natural Curiosities. Madrid: Taschen, 2005.

Este libro maravillosamente editado por Taschen recoge una de las más grandes colecciones de historia natural de todo el siglo XVIII con ilustraciones precisas y preciosas que cualquier coleccionista que se precie debería poseer y admirar. Os lo recomiendo muy sinceramente y si su precio os echa para atrás, acercaros a una biblioteca a ojearlo.

- Gabinetes de curiosidades
- Los primeros museos y gabinetes reales. Museo de América.
- Cabinets de curiosités

Coca i Nit de Sant Joan

La nit de Sant Joan, nit de foc i bruixes, és una de les que més m'agraden de tot l'any. Encara no ha començant la calor i la xafogor que t'ofeguen, i convida a sortir fora a menjar la coca i beure vi dolç a la fresca. Com que la temporada Terracitas ja va ser inaugurada, vaig aprofitar per convidar ma germana i el seu marit a prendre coca. En vaig fer farcides de crema i de xocolata. Admeto que em vaig passar amb el sucre, però eren força bones.

Coca de crema

Anaïs, Gabri i el Foc

Taula

Bengales

Coca de xocolata i ametlles

De receptes de coques de Sant Joan en trobareu moltes però jo n'he seleccionat tres que m'han agradat molt:

- A... La cuina de casa

- A... With the hands in the dough

- A... La maleta de Boston

HEMC#12 Meshaka

Vet aquí la meva contribució al HEMC#12 amb les albergínies com a ingredient central. Val a dir que aquest és un vegetal força complicat ja que normalment jo sempre l'he vist i menjat o farcit o en forma de pastís o lassanya vegetal, per tant no he volgut menjar-me gaire el cap i he optat per fer un pastís d'albergínies típic d'Egipte, la Meshaka.

És quasi idèntic a la musaka grega o turca i és que és un plat molt típic de la zona mediterrània. La gràcia d'aquesta versió egípcia és la barreja d'especíes amb la que es condimenta la carn picada i la beixamel. En el meu cas jo he volgut fer una versió més catalana i he barrejat la carn picada amb farigola i uns daus molt petits de fuet. A la beixamel hi vaig afegir un polsim de nou moscada i un altre de canyella que li donava un aroma encisador.

La meshaka abans d'entrar al forn...

Rentar i tallar les albergínies a rodanxes d'un dit de gruix, posar sal i deixar sobre una reixeta perquè deixin anar aigua i amargor. Mentrestant sofregir ceba, pastanaga i la carn picada. Afegir les espècies escollides i fora del foc barrejar amb els dauets de fuet. Pasar les rodanxes d'albergínia per la planxa (també es poden fregir) i començar a muntar capes: una d'albergínia, una de carn picada, una de formatge feta ratllat (jo no en vaig trobar i vaig escollir mozzarella) fins a omplir un motlle. Abocar la beixamel i enfornar durant 10-15 minuts amb el gratinador engegat.

Bon profit!

Me faltan letras

A vegades no som del tot conscients de la immensa criatura internauta amb la que convivim diàriament. Interactuem amb ella, ens hi relacionem i hi aboquem la nostra vida i les nostres cabòries. A voltes la xarxa actua com una gran bola de neu, com un perpetuum mobile que no para i que es retroalimenta sense control. El cas que us explicaré n'és un perfecte exemple.

1. Dos nois més avorrits que una castanya parlen de tonteries i es plantegen si dins d'un paquet de pasta amb forma de lletres per a fer sopa, hi seran o no totes les lletres i números de l'abecedari. Un dia que sí, l'altre diu que no. Fan una aposta.

2. Un d'ells es pren l'aposta seriosament i compra un paquet de pasta amb forma de lletres. L'obre i aboca tot el sou contingut a la taula i mira de reunir totes les lletres. Atònit, descobreix que hi són totes exceptuant la U i la W.

3. Picat perquè ha perdut l'aposta envia una carta a Pastas Gallo, marca del paquet que havia comprat, demanant el perquè aquestes dues lletres no hi són. Serà un problema tècnic que ha afectat només al seu paquet o succeeix a tots els paquets?

4. Alhora també envia l'anècdota als mitjans de comunicació i sorprés aquests la reprodueixen i li donen molta més importància que ell. L'entrevisten a la COPE, la SER, Punto Radio, al diario 20 minutos. La notícia també s'estén per la xarxa a multitut de blocs.

5. Pastas Gallo demana disculpes (!!!) i promet solucionar el problema afegint les dues lletres absents i d'altres, no fos que hi hagi més polèmiques, com la Ñ i per adequar-se a les noves tecnologies també l'@.

6. Al noi en qüestió li regalen un paquet amb tot de productes de Pastas Gallo i una visita a la fàbrica perquè comprovi ell mateix com es realitzen les lletres per fer-ne sopa.

Opineu si us plau, que riurem segur!

Està claríssim...

Happy Holidays!

Per què serà que ens passem tot l'any desitjant que arribi l'estiu i gaudir de les vacances, però quan sorgeix alguna cosa que no et permet marxar i que t'obliga a quedar-te a la ciutat, mig deserta, amb una calor i xafogor asfixiants, llavors, ah no, tot són excuses, que si aprofitaré els dies per visitar tots aquells plaers i tresors amagats que encara no conec, que si amb tot el temps que tindré lliure podré pensar estirada a la vesprada a la sorra de la platja, que si les nits d'estiu a la fresca d'una terrasseta és el millor de l'estiu... que si viatjar és una pesadesa, els avions, els embusos de trànsit, els guiris, les caminades interminables per l'estranger, que s'acaben els dies i no hem vist aquell monument, aquell carrer, aquell "mercadillo" i quan hi arribes penses quina merda de monument, quina merda de carrer i quina merda de mercadillo.

MENTIDA!

Tot pura enveja. Ja voldríem ser a territori forani gaudint de les incomoditats del turisme. Ho dic per experiència que aquest estiu em quedo a la meva "estimada" Barcelona mentre la meva germana petita torna als Estats Units i la meva germana gran es passarà tot el mes d'agost a Veneçuela. Quina enveja! Aquesta deu ser la llavor del divertidíssim article de Pablo Motos a l'últim número de El País Semanal.

A la Fromagerie Durand, a Camembert, França

Los Soprano

Vivim una època excepcionalment bona per a les sèries de televisió. Cada temporada en sorgeixen de noves, generalment procedeixen d'Estats Units i és que al país del cinema aquestes petites produccions cinematogràfiques s'estan desenvolupant a una velocitat ingent que obliga a les grans cadenes de televisió a invertir i invertir milions de dòlars en només un capítol. Però tenen sort perquè la majoria tenen grans índexs d'audiència.

I l'audiència també tenim prou sort perquè moltes d'aquestes sèries importades són d'un alt nivell qualitatiu amb arguments i guions atrevits i estimulants. Personalment he entrat en una època de sèries més que de cinema i estic enganxada a molts títols que desgraciadament només hi puc accedir via televisió autonòmica, via compra dels dvd oficials o via videoclub (generalment és aquesta l'escollida).

Una de les sèries que em té atrapada és Los Soprano, una producció coral que reflexa la vida d'un cap de la màfia italiana de Nova Jersei que estressat per la seva vida professional i familiar comença a patir atacs de pànic i ansietat. Per solucionar-ho es posa en tractament amb una psiquiatra que patirà les conseqüències de tractar un pacient com el seu. Com que la majoria suposo que coneixereu la sèrie no us diré res més per no resultar reiterativa.

Uns dels problemes que tenen les sèries d'èxit, a banda dels sous milionaris per capítol que exigeixen els seus protagonistes, és la dificultat de saber dir prou. Les dificultats per mantenir amb vida a la família Soprano a fer decidir als seus creadors a posar-hi un punt i final. L'últim capítol es va veure fa un parell de setmanes a Estats Units i no va agradar gaire. Bé, és molt complicat deixar a gust a tants fans...

Potser una de les millors contribucions indirectes de les sèries són les paròdies i/o homenatges que es treballen els seus fans (alguns de ben famosos, com en Groening). Un bon exemple és aquest resum que en 7 minuts t'informa de tot el que cal saber i de tot el que ha passat en les 6 temporades de la sèrie.

Buon appetito!

La passió segons Renée Vivien

Hi ha llibres que la seva lectura et marquen d'una manera especial. Et colpeixen, et revolten, et capgiren i et poden canviar la vida. La lectura ja ho té això. El plaer que et proporcionen els llibres no és gratuit, s'hi ha d'invertir esforç i voluntat i existeixen lectures que volen més esforç i més voluntat.

La passió segons Renée Vivien és una d'aquestes obres. És un llibre difícil, que està escrit amb un nivell de mestratge tal que a voltes sembla que hagis de tenir un màster en literatura per a poder desxifrar-ne el significat. Però aquí és on l'esforç i la voluntat i sobretot, que no et caiguin els anells per tirar enrera i tornar a llegir, juguen un paper molt important.

La protagonista del llibre, Renée Vivien diu en un moment de la novel·la "Si algú parla de mi, sens dubte mentirà" i jo crec que aquesta frase pot resumir tot el llibre, que ens parla de la dificultat de definir la pròpia identitat, dels entrebancs i alegries que et canvien radicalment. Com que no vull mentir, us recomano que us el llegiu i que la introducció no us desanimi, com va dir la persona que me'l va recomanar a mi, "a partir del segon capítol comença la màgia".

MARÇAL, Maria Mercè. La passió segons Renée Vivien. Barcelona: Columna, 1994. 353 pàg. ISBN 84-7809-739-2.

Petites tempestes d'estiu

L'estiu ja s'apropa i cada cop fa més bon temps, però de tant en tant sempre passa allò que no t'esperes: un núvol negre i gros s'aparca a sobre del diumenge i t'esguerra el dia. Però jo crec que no hi ha res que no es pugui resoldre amb una xerrada sincera i un bon plat de tortellinis amb salmó, no creieu?

El Bloc del JimBotó

Aquests dies no he actualitzat pas gaire perquè he posat les banyes al piesraros, m'he ocupat d'un altre blog que des de dilluns administro, el Bloc del JimBotó. És el blog del Grup de Treball de Biblioteques Infantils i Juvenils del Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes de Catalunya, i vol ser un punt de trobada per a tots els professionals que treballem en biblioteques per a infants, amb la literatura infantil o senzillament per a curiosos interessats en el tema; esperem que també serveixi com a motor de cerca per a activitats i informació.

M'ha donat força feina perquè l'administro amb la plataforma WordPress i no l'havia fet servir mai. Espero portar-ho bé i agradi a tothom... De moment estic contenta. El vam inaugurar dimecres i en poc menys de dos dies ja tenim vora les 1000 visites.

Els cotxes de Tintín

Diumenge a la tarda, i gràcies a unes invitacions que em va proporcionar el meu cunyat, vaig poder veure l'exposició Els cotxes de Tintín al Saló de l'Automòbil de Barcelona. L'exposició mostra setze vehicles clàssics que apareixen dibuixats amb extrema fidelitat als còmics de Tintín. L'exposició restarà oberta fins el 17 de juny.

Fins a 79 vehicles apareixen fidelment reproduits als àlbums de Tintín. Tot i això, Hergé va ser bastant selectiu a l'hora de reflexar les seves apetències automovilístiques a les vinyetes del reporter belga. Tant al llibre Tintín, Hergé y los coches com a Dossier Tintin de Frederic Soumois, s'estableixen dues tipologies de vehicles segons la funció per als que són utilitzats: per a l'aventura, seguint pistes i viatjar; i per a passejar.

Les dots d'observació d'Hergé van permetres uns retrats dels vehicles quasi perfectes, amb tot de detalls inclosos. També va ajudar a crear aquests reflexos tan fidels el fet que l'autor col·laborés com a il·lustrador per a una de les publicacions de Ford, i a la gran afició que tenia pels cotxes.

Bugatti 52 "Baby"

Peugeot 403, a Les joies de la Castafiore

Lancia Aurelia B20, a L'assumpte Tornassol

Amilcar CGS, a Tintín al País dels Soviets

Llàstima que els organitzadors de l'exposició no pensesin en fer un tríptic explicatiu, com a qualsevol exposició, amb les fotografies i vinyetes dels vehicles i el nom del model. Vaig fer altres fotografies, però no recordo ni el models del cotxes ni el títol de l'àlbum on apareixen.

"Bizcocho amarmolado"

Ahir vam anar a dinar a casa dels meus pares i ens vam reunir tota la troupe, la gosseta, ma germana i el seu marit també. Jo vaig portar una amanida de cuscús fresqueta per començar i per postres un pa de pessic fet amb dues masses, una normal i l'altra amb cacau per imitar els dibuixos del marbre.

Es pot fer com el típic pa de pessic de iogurt. Quan ja tingueu la massa feta només cal que n'agafeu una part i li afegiu una mica de cacau en pols. Quan ho aboqueu al motlle feu-ho amb les dues masses a l'hora i així faran dibuixos com al marbre. Jo per sobre li poso sucre perquè caramelitzi al forn i si tinc fruita també. En aquest cas són làmines de pera conferència que queden molt i molt bé.

Bon profit!

Moltes Alícies (II)

Última entrega de les moltes alícies que es poden trobar a Alice Illustrations other than Tenniel.

Shiori Matsumoto

Nikolay Batakov

Mochime

Miaki Kari

Pizza, pizza, pizza!

Feia molt que no dedicava una tarda a remenar llibres i fer safareig amb les novetats i divendres a la tarda vaig aprofitar per fer-ho. Vaig veure que ja havia sortit el llibre de Fabián Martín, el millor cuiner de pizzes de món en les categories de qualitat i acrobàcia. Té una pizzeria a Llívia que està considerada la millor del món. He mirat el llibre una miqueta per sobre i com que tenia tan bona pinta com les pizzes de l'interior, l'he comprat. I aquest mateix vespre m'hi he posat:

Massa de pizza

1 kg de farina, 1/2l d'aigua, 20 g de llevat, 50 ml d'oli d'oliva i 20g de sal

En un bol posem la farina i barrejar amb el llevat, afegir l'aigua freda i seguim barrejant amb les mans durant 6 minuts. Afegim sal i continuem barrejant 6 minuts més. Per finalitzar, afegim l'oli i tornem a barrejar 6 minuts més. Si al final la massa no ha quedat del tot llisa i lligada, afegir 50 ml d'aigua més. Deixar reposar la massa a la nevera 24 hores a la nevera i treure-la 1 hora abans de fer-la servir.

Pizza de pernil ibèric i romaní

massa de pizza, salsa de tomàquet, barreja de formatge, pernil ibèric i romaní

D'ou (la del llibre és amb ous de codorniu, però jo no en tenia)

Pizza d'ou

massa de pizza, bacon fumat, ou, barreja de formatges, oli d'oliva i salsa de tomàquet

Pizza de pernil i formatge

massa de pizza, salsa de tomàquet, pernil dolç i barreja de formatges

Receptes extretes del llibre: MARTÍN, Fabián. Las mejores pizzas del mundo: las recetas más originales y apetitosas para hacer en casa. Barcelona: Planeta, 2007. 188 pàgines. ISBN 978-84-08-07105-1.

Moltes Alícies (I)

Al web Alice Illustrations other than Tenniel es poden veure moltíssimes il·lustracions de la famosa obra de Lewis Carroll. Us deixo alguns dels exemples que m'han agradat més.

Lucie Laroche

Josée Bisaillon

Jan Svankmajer

Fernando Falcone

Chris Papasadero

Cuéntame un cuento y verás qué contento...

A tots algun cop ens han explicat un conte o hem demanat que ens llegeixin un llibre abans d'anar a dormir o a la tarda al sofà. I és que està demostrat que llegir als més petits crea un vincle afectiu entre els més grans i els infants al voltant dels llibres.

Explicar o llegir contes ajuda a millorar la relació entre pares i fills, estimula el plaer d'escoltar, d'imaginar i de crear i desenvolupa el gust per aprendre. A Mèxic, però, existeix una iniciativa anomenada Leer escuchando que vol difondre arxius d'obres literàries en format MP3 i que són grabades per voluntaris. Al seu web declaren els objectius de la iniciativa:

"A pesar de que Leer Escuchando puede ser usado como una herramienta de apoyo para la lectura en débiles visuales o ciegos, o como un espacio para la práctica del español en países de habla extranjera, su objetivo principal es el de ofrecer una nueva propuesta no oficial para promover el hábito de la lectura en México; no sólo ofreciendo audiolibros a las personas, sino exhortándolas a leer en voz alta para crear sus propios archivos."

Trobo que és un projecte molt maco i que a més és molt útil. Jo ja m'he baixat uns quants capítols de l'Alícia en el País de les Meravelles al reproductor MP3...

Alicia en el País de las Maravillas de Lewis Carroll - Por la madriguera abajo.mp3

[Vía El blog del futuro del libro]

Dia Mundial del Medi Ambient

Ara tothom parla del medi ambient. Hem de mirar de no malbaratar l'aigua ni l'energia, fer un bon ús dels automòbils, reciclar, menjar de manera ecològica i ser realistes. Vaja que si tenim fills els portarem a un món que quedarà negat pel gel que es fongui dels pols, on no s'hi podrà respirar i quan es faci de dia el sol et cremarà la pell com si algun nen entremaliat gegant estigués jugant amb una lupa com si fòssim petites formigues. Quina cara deuen posar aquells activistes mediambientals dels 60 i 70? Abans eren bojos, quasi terroristes, i ara l'Al Gore és el que llidera el seu moviment per tot el món... Pobres.

Ahir a la Plaça Reial van inaugurar una performance de l'artista HA Schult, Trash People, que consisteix en un quasi exèrcit de 300 figures humanes fetes amb material recollit de la brossa. Fins dissabte teniu temps de passar-vos-hi i veure-les. Certament està de moda el medi ambient. Cada dos per tres s'esdevé una iniciativa d'aquestes però de què serveix que nosaltres reciclem, estalviem energia i viatgem en transport públic si després el nostre país signa el Tractat de Kyoto per no cumplir-lo. Em sembla més coherent la postura dels Estats Units. No el signen perquè saben que no el compliran. És ben cert que les revolucions les engega el poble.

Les dues fotografies i la il·lustració han estat extretes de http://www.diarioadn.com

I per últim la presentació de la nova campanya per a la millora ambiental de les platges de Barcelona. Com l'any passat l'Ajuntament es nodreix de l'estètica còmic per mirar de mantenir les platges netes. Encara recordo els simpàtics globus de diàleg clavats a la sorra... Us adjunto la imatge de La protectora de la arena, però podeu veure els altres tres súper herois a La cárcel de papel.

Terracitas 2007

Ja ha començat la temporada 2007 de Terracitas!!! Va quedar inaugurada ahir amb un dinar amb ma germana i el seu marit. Ens van acompanyar una fideuà amb allioli, un pastís de xocolata amb plàtan i formatge fresc que van fer ells, i per beure aigua, coca cola i un lambrusco ben fresquet.

Aquest any s'esdevé una novetat molt important, ja que hem ampliat la taula de la terrassa i ara en tenim una per a 6 persones i amb parasol. Espero que poguem celebrar moltes festetes aquestes vesprades d'estiu.

Fideuà

250 gr de fideus fins

1 ceba mitjana

6 tomàquets madurs

200 gr de gambes pelades

200 gr de sípia tallada a trossos

600 ml caldo de peix (jo el faig amb cap de rap, espines i peix de roca)

Fregir les gambes i la sípia un moment i reservar. En el mateix oli sofregir la ceba i quan estigui transparent afegir-hi el tomàquet. Un cop el tomàquet hagi reduit incoporar els fideus i donar voltes amb cullera de pal durant uns 5 minuts. Afegir el caldo a cullerots i a mida que es vagi consumint i quan faltin un parell de minuts per a que els fideus siguin al dente, incorporar les gambes i la sípia i acabar la cocció al forn perquè es faci crosteta. Es pot acompanyar amb allioli.

Hannibal, el bibliotecari

Ahir vaig veure Hannibal i em va semblar curiós com l'assassí més culte i educat que jo hagi vist mai al cinema deixava de ser Hannibal el Caníbal i passava a ser Hannibal el Bibliotecari.

Després d'escapar-se al final de El silencio de los corderos, i presumiblement menjar-se al Dr. Chilton, el Dr. Lecter s'escapa fins a Florència on el retrobem uns 10 anys després en la nova pel·lícula i en la nova novel·la.

Podem veure que l'ambient italià l'ha relaxat prou, tot i que a la novel·la deixen entreveure que ell podria ser l'assassí que la policia italiana anomena "Il Mostro"; a la pel·lícula el veiem passejant-se per la meravellosa Firenze prenent cafès i copes de vi, a les terrasses dels bars, portant una vida allunyada de la seva realitat americana, on és un dels 10 assassins més buscats de l'FBI.

El nostre bibliotecari encara no ho és com a titular, ja que és l'interí de la Biblioteca Capponi de Florència després de l'estranya desaparició del senyor Bonaventura (l'anterior bibliotecari que suposem ha estat el primer plat del seu successor). El consell de la Fundació de la Biblioteca discuteix sobre si el Dr. Lecter, que ara s'amaga sota el nom de Dr. Fell, està o no prou qualificat per distingit una nota manuscrita de Dante, i li demanaran que realitzi una exposició oral sobre els seus coneixements d'italià i literatura i cultura italiana.

La biblioteca en sí només es pot veure un cop durant la pel·lícula quan l'inspector Rinaldo Pazzi hi va per preguntar al Dr. Fell si ha trobat alguna nota de comiat de l'anterior bibliotecari i per endur-se les pertinences d'aquest. Més que una biblioteca sembla un museu, amb cortinatges de terciopel, un mobiliari molt antic. Sembla un palau tot ple de canelobres, bustos i estàtues i de tant en tant es poden entreveure prestatgeries amb llibres i papers antics.

Com a bibliotecari-conservador, el Dr. Lecter no és gaire responsable, ja que en dos moments ofereix regalar manuscrits i dibuixos amb més de 500 anys d'antiguitat. Finalment regala a la dona de l'inspector Pazzi el primer sonet manuscrit de La vita nuova de Dante. Ens hem de llegir el codi deontològic dels bibliotecaris i documentalistes Dr. Lecter...

Val a dir que la banda sonora de la pel·lícula és espectacular. Us adjunto un vídeo amb imatges de la peli i el Vide Cor Meum és una ària escrita per Patrick Cassidy inspirada en La Vita Nuova de Dante que sona durant una escena a l'òpera. També és brutal, tot i que curt, la pista tercera The Capponi Library, però malauradament no l'he pogut trobar a Internet.

Bon profit!