lunes, 25 de diciembre de 2006

El viatge de l'emperador


Portava molt temps dient que volia veure aquest documental i ahir TV3 em va donar la millor excusa, seure al sofà i veure'l per la tele, sense haver de llogar-lo al videoclub, ni pagar una entrada al cinema...
Vaig trobar que era molt interessant veure com el mascle es queda guardant l'ou i la femella surt a buscar el menjar per al petit.
També em va copsar que tinguessin aquesta resistència tan forta a les inclemències de la natura i que poguessin estar 4 mesos sense menjar, aguantant fins que arribava la parella per cuidar el petit i marxar llavors al mar per menjar.
Trobo que va estar molt interessant. L'heu vist? Joel, tu, amb el que t'agraden els pingüins, sí, no?

jueves, 21 de diciembre de 2006

BON NADAL I FELIÇ ANY 2007!


Ei, Bon Nadal per a tots. Averno: ens veiem el 29 a les 22h a casa meva!

Pichí


Después de ver a Barney con su web y su novia, mi hamster se ha puesto muy celoso y ha pensado su vida. Muchas insistencias han valido para que le dé este espacio en el blog.

El Nadal a l'Escola on treballo (II): Dakar


Com us deia abans l'escola on treballo és potent i apareix sovint als mitjans de comunicació. L'altre dia van venir els periodistes de TV3 del programa de la Júlia Otero No em ratllis! per gravar als alumnes de primària; a les notícies del cap de setmana passat van entrevistar un parell d'alumnes de 6è de primària que havien guanyat un concurs de nanotecnologia i avui s'ha fet la presentació als jardins de l'escola el cotxe que correrà el Dakar patrocinat per Pelayo i Aldees Infantils dins del projecte solidari Un Dakar diferent. Tot un planter de periodistes han vingut per veure l'entrada del cotxe i a la roda de premsa. Ràdio, TV, una quantitat de micros impressionant. Si ho voleu veure esteu pendent de les notícies i del programa Motor a fons del 33. Més informació a: http://www.undakardiferente.org

El Nadal a l'Escola on treballo (I): El Dinar de Nadal


Tots els que em coneixeu personalment sabeu que treballo a la biblioteca d'una escola potent en els sentits econòmics, pedagògics i en volum d'alumnat i professorat. Encara no porto un any treballant-hi i em segueixo sorprenent.
El personal és tractat amb justícia i generositat tant en el sou com en els serveis que ens ofereixen, un exemple d'això és el servei de menjador per al personal. Si treballes tota la jornada va molt bé quedar-se a dinar a l'escola perquè per 3.54€ dines primer, segon i postres amb una gran qualitat. I m'ha sorprés que a sobre per Nadal ens fan un menú típic pel mateix preu, vaja que és un "lujo". El dimarts 19 ens van servir:

- Sopa de galets amb caldo de Nadal i carn d'olla
- Farcellet de gambes i peix
- Pollastre farcit amb prunes, panses i pinyons
- Tarta al whisky
- Torrons
- Cava

I per acomiadar-nos i desitjar-nos "Bones Festes!" ahir dimecres 20 a la tarda ens vam reunir tot el claustre per comentar les dades pressupostàries, resultats acadèmics, beneficis, despeses i inversions de l'Escola i després ens van oferir un pica-pica d'aquests amb canapés boníssims i pijets, rebosteria, vi, cava, refrescs i parlaments dels homenatjats aquest any. Un bon rotllo impressionant!

"The end"

Us trasllado aquesta pregunta que es va fer el dia 19 de desembre al brillant blog librosfera:

¿Alguna vez habéis visto como un desconocido (alguien sentado en el banco de un parque, en el asiento de al lado en el autobús, en la consulta del médico de cabecera…) acababa de leer un libro en vuestra presencia? ¿Habéis podido resistir el impulso de preguntarle qué le había parecido?

http://librosfera.blogspot.com

martes, 19 de diciembre de 2006

¡Yo quiero una bolsa de agua caliente!

Vale, ya sé que estamos en el siglo 21, que hay calefacciones de calor azul (me encantaría poder ver el calor azul ése...), calefactores portátiles, radiadores..., pero yo no tengo nada de eso y mi pisito chiquitito no tiene de ná y hace un frío que pela y voy loca por encontrar un par de bolsas de agua caliente, una para el sofá y otra para la camita. Pues no, no hay tu tía... ayer me recorrí todo el barrio para nada: ni en la droguería, ni el colmado de toda la vida, ni en el schleker, ni en el condis, ni en el dia%... y pensé el chino, ahí fijo tienen...pues tampoco, pobres, no creo ni que me entendiesen. Ni siquiera en el indio de debajo de casa, donde uno puede encontrar de todo menos bolsas de agua caliente. He decidido que me pido un par para Reyes a ver si ellos con eso de ser magos me las consiguen.

El tió de Nadal

Durant uns quatre o cinc dies tenen el tió a l’entrada de casa on la mainada li dóna gra i li fa moixaines constantment. La vigília de Nadal a la nit, el pare i els fillets el porten a la cuina, acompanyant-lo amb ciris encesos, on el deixen tapat amb una manta, perquè sui i amb foc encès tota la nit perquè s’escalfi; a més li deixen una tasseta amb sucre i una altra amb aigua al costat. L’endemà, després de dinar, la mainada a bastonades li fa rajar les llaminadures acompanyant-se d’aquesta cantarella:

Tió de Nadal, “raja” tió
“dóna” coses bones
i dolentes no.
No donis arengades
que són salades;
dóna torrons
i “raja” vi blanc.
Tió de Nadal, raja tió.


Truquen els infants alhora però recull les coses primerament el noi més gran i després els demés per torn d’edats. Quan s’ha cansat de donar llaminadures en surt cendra o bé una arengada.

VIOLANT I SIMORRA, Ramon. El llibre de Nadal: costums, creences, significats i orígens. Barcelona: Altafulla, 1983.

Dinar de Nadal (II)


I finalment, el tradicional dinar de Nadal a Barcelona que, segons Damians, i que també ho havia sentit explicar a la meva mare política, consistia en la clàssica sopa de macarrons escorreguts, amb unes cullerades de formatge ratllat a sobre, escaldums (o sia el recapte de fer el brou de la sopa, guisat amb prunes, etc.), el gall farcit amb prunes, panses, pinyons, salsitxes, cansalada, etc., i per postres torrons i neules sucades amb vi ranci. I en les festes de Nadal de l’antigor, “les neules i el piment, eren de rúbrica en totes les taules”. [...] “L’ús de les neules és antiquíssim. En l’Edat Mitjana són diversos els noms i sinònims amb què, així en llengua llatina com en romanç [...], hom designava aquesta llaminadura; però el més comú era el de nébula, i, segons l’erudit Ducange, àdhuc el de neula, tal com l’anomenem en català. En el dinar de Nadal celebrat l’any 1267 en el palau del rei En Jaume I, foren servides neules per llevant de taula, el centenar de les quals, en el mateix segle XIII, valia deu diners.

VIOLANT I SIMORRA, Ramon. El llibre de Nadal: costums, creences, significats i orígens. Barcelona: Altafulla, 1983. p. 90.

Dinar de Nadal


Les viandes i begudes que antany es consumien en aquesta diada, sobretot en el dinar, tenen molt ritual d’arrel tradicional molt pregona i llunyana. Car abans d’introduir-se els galls d’indis a la nostra terra, [...], poques cases hi havia a Catalunya que no sacrifiquessin un capó o almenys un pollastre per dinar; el gall de Nadal que l’apel·laven a Prades, i, “per Nadal, mos amb d’anar a menjar lo gall!”, deien els pagesos de Cervera. [...] La gent pagesa solia menjar sopa o bé escudella, amb preferència però sopa escorreguda, carn d’olla i després un gall farcit de tallets de pernil, llonganissa, ous durs, pinyons, prunes, panses, canyella, pobre, etc. Després del pollastre, la mainada feia rajar el tió, i el que aquest donava: figues, raïms penjats, pomes, torrons d’Agramunt, torrons de barra, retalls de congre (una coca especialment casolana típica d’aquelles terres), coques rodones o redorts, etc., s’ho menjaven per postres tot cantant cançons pròpies de la diada i fent gresca i gatzara entre la família.

[...] I finalment, el tradicional dinar de Nadal a Barcelona que, segons Damians, i que també ho havia sentit explicar a la meva mare política, consistia en la clàssica sopa de macarrons escorreguts, amb unes cullerades de formatge ratllat a sobre, escaldums (o sia el recapte de fer el brou de la sopa, guisat amb prunes, etc.), el gall farcit amb prunes, panses, pinyons, salsitxes, cansalada, etc., i per postres torrons i neules sucades amb vi ranci. I en les festes de Nadal de l’antigor, “les neules i el piment, eren de rúbrica en totes les taules”.

VIOLANT I SIMORRA, Ramon. El llibre de Nadal: costums, creences, significats i orígens. Barcelona: Altafulla, 1983. p. 87-90.

lunes, 18 de diciembre de 2006

El lector


SCHLINK, Bernhard. El lector. Madrid: Anagrama, 2006. Colección Compactos. ISBN 84-339-6666-9.

La sinopsi diu així: Un adolescente conoce a una mujer madura con la que inicia una relación amorosa. Antes de acostarse juntos, ella siempre le pide que le lea fragmentos de Goethe, Schiller..., hasta que un día ella desaparece. Siete años después, el joven, que estudia derecho, acude al juicio de cinco mujeres acusadas de crímenes nazis y descubre que una de ellas es su antigua amante. Una deslumbrante novela sobre el amor, la culpa, el horror y la piedad.

Ahir vaig acabar la lectura d'aquest llibre que m'ha impressionat profundament. En dos dies el vaig endrapar des de la primera fins a l'última pàgina. Jo crec que va més enllà de la simple descripció d'història amorosa i analitza el sentiment de culpa que tots tenim vers algú o alguna cosa. Presenta el dilema entre comprendre i jutjar. Resalta el sentiment de culpabilitat del món alemany vers el jueu, com un passat que marca el present de qui no va viure ni va participar de l'Holocaust. Les noves generacions alemanyes són considerades igual de culpables que els seus progenitors. En aquest punt del llibre, s'obre una visió del que va haver de viure la gent de la postguerra, quan ells lluitaven per un món millor, eren jutjats pel seu passat, però és molt fàcil jutjar les accions un cop comeses, però, què hauríem fet molts en el seu lloc?

jueves, 14 de diciembre de 2006

Mi centro de Navidad


Ya puestos a decorar un árbol tan chulo como el que me he comprado, pues me dije, por qué no hago también un centro de mesa navideño que quede muy bonito. Pues, ale, con unas cuantas piñas, un poco de "arboç", unas plantitas y una vela redonda monté este centro. Con la vela encendida queda maravilloso. Tengo que dar las gracias a la Sra. Teresa Padroda, especialista en ikebana y decoración floral que me indicó las técnicas básicas para no hacer una paparuchada que era lo que hubiera salido si lo hubiese hecho por mi cuenta...

Barney


Cuando tenemos mascotas muchas veces pasan a adquirir un papel muy importante en nuestra vida y les damos más atención y afecto que a muchas personas. Acabamos por personalizarlos y adjudicarles personalidad, pensamientos, sentimientos, etc.
Pero el caso del Presidente Bush con su perro Barney creo que va muy lejos. El perro tiene página web dentro del servidor oficial de la Casa Blanca, por lo tanto supongo que estará pagada con dinero público; un club de fans y un servicio de e-mails, es decir, tú puedes enviarle un correo a Barney preguntándole algo y "él" te responde. Su novia, Miss Beazley también tiene web oficial propia. En ambas se puede acceder a todo tipo de fotografías de los dos en su vida cotidiana y también vídeos (en uno se ve al perro jugando en el despacho oval mientras Bush "trabaja"). Vaya, que no tiene desperdicio.

martes, 5 de diciembre de 2006

L'arbre de "Noël"

"El vell i decoratiu arbre de Nadal, acompanyat, alguna vegada, com veurem, d'un personatge d'origen mític, arribat a nosaltres, més o menys desfigurat, és el símbol per excel·lència del Nadal nòrdic i el portador d'ofrenes diverses per a xics i grans, tal com fan els "Reis" la vetlla de l'Epifania a la nostra península.
Per tant aquest símbol representatiu de les divinitats procreatives del bosc, en altre temps venerat, possiblement, com a autèntica divinitat fecundant, és l'element nadalenc més preuat dels països que l'han creat i perpetuat; ja que aquest arbre i la cerimònia que l'acompanya omplen de joia i d'alegria la llar del gran país del Nord d'Europa en el capvespre de la nit de Nadal. Efectivament, segons ens diu la fina i delicada escriptora sueca Selma Lagerlöf parlant d'un Nadal escandinau, <<...per allà a les cinc, vetlla de Nadal, es varen reunir (els familiars d'una casa) vora l'arbre per cantar...>>.

[...]Element o símbol natural o preparat artificialment o bé compost amb petites o grans branques d'avet, en forma de test, que es va posant de moda al nostre país, on compta amb una tradició molt més novella que a la nostra veïna nació francesa. Arbre màgic imposat un xic per les nombroses colònies estrangeres establertes a la nostra ciutat, i un molt pels films del cinema actual, tant europeu com americà, que es va introduint a les llars barcelonines i ciutadanes en general del nostre país; on, algunes famílies, tot i fent pessebre, el plantifiquen en el millor lloc de la casa o bé, els més xicarrons en forma de test, sobre la taula de menjar, només perquè s'ha posat de moda. És clar...fa tan bonic!"

Jo també he posat un arbre de Nadal perquè m'agrada perquè fa molt bona olor i fa que el saló de l'apartament estigui encara més alegre. Vaig anar-lo a comprar el diumenge a Espinelves i eren molt barats i preciosos. No em pensava que la Fira de l'Avet d'Espinelves estigués tan bé. De segur que hi tornaré any rere any. L'he decorat en vermell i daurat i amb elements naturals com pinyes i aglans perquè trobo que fa més tradicional. També hi posaré algunes llumetes, però ho estic fent a poc a poc.

Rius d'imatges. Un mar de lectura


A la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona han innagurat l'exposició Rius d'imatges. Un mar de lectura. 50 anys d'il·lustració narrativa amb Maria Rius. És una exposició preciosa i imprescindible per a tots aquells que disfruteu amb l'obra d'aquesta il·lustradora ja mítica de la nostra narrativa infantil. L'exposició romandrà oberta des de l'1 de desembre fins al 31 de gener. I per cert, el divendres 15 de desembre a les 19hores podeu assistir a la taula rodona que s'hi organitzarà titulada La cuina i el rebost de la il·lustració.

lunes, 4 de diciembre de 2006

Sylvia de Christine Jeffs


"Dying is an art. Like everything else, I do it exceptionally well. I do it so it feels like hell. I do it so it feels real. "

La película empieza cuando Sylvia Plath ya estudia en Cambridge con una beca procedente de Estados Unidos. Allí se interesa por un poeta, Edward "Ted" Hughes, muy famoso en los círculos poéticos por su potencial para convertirse en un gran escritor. Sylvia se queda prendada de su arrolladora poesía así como de su personalidad. Eso la llevará a una relación alocada y extrema con el poeta que vive obsesionado por conseguir la fama y adoración. De ahí arrancan muchos de los problemas del matrimonio que deciden regresar desde Estados Unidos otra vez a Inglaterra para que Ted se sienta más en su ambiente y pueda escribir mejor, aunque es en tierras americanas donde Sylvia tiene más oportunidades para publicar su obra y trabajar. En Inglaterra se queda relegada a simple madre y ama de casa mientras que Ted flirtea y mantiene aventuras con diferentes mujeres. Eso lleva a Sylvia a un estado de paranoia constante en que toda mujer que se acerca a su marido pueda ser su amante y a ver reducido al completo todo el tiempo que tiene para escribir (hijos, casa y marido la absorben). Después de una crisis importante Sylvia echa de casa a su marido y una profunda inestabilidad mental se apodera de ella y contrariamente a lo esperado es durante esa época en la que creará sus mejores poemas.
Bien, supongo que todos conoceréis el final. Sylvia mete la cabeza en el horno y se suicida.

La película no está mal, pero creo que se pasea muy superficialmente por la inestabilidad mental por la que atraviesa la poetisa y los profundos problemas anteriores a Ted Hughes que ya padecía (aunque sí menciona de pasada la profunda tristeza que le causó la muerte de su padre y los intentos de suicidio anteriores). No es una buena película para adentrarse por primera vez en el mundo de Sylvia Plath, pero si ya habéis leído obras y biografías pues adelante.

sábado, 2 de diciembre de 2006

Perfume: The story of a muderer


Hoy he ido a ver Perfume:historia de un asesino y tengo que decir que he disfrutado muchísimo. Por varias razones, a saber:
1.- El libro es excepcional. Las primeras páginas donde describe los diferentes olores del mercado de pescado a orillas del Sena del París del siglo XVIII son sorprendentes a la par que asquerosas. Sientes toda la putrefacción y suciedad del ambiente. Pues en la película sólo dura unos minutos hasta que nuestro protagonista, Jean-Baptiste Grenouille nace pero es realmente repugnante (ratas muertas, pescados insalubres, gusanos, etc).
2.- Por orgullo patrio, tanto por paisajes como por actores. La calle Ferran convertida en un paseo parisino de época es brutal. Hay una perspectiva en que se advierten los edificios blancos de la Plaça Sant Jaume. La Catedral...qué decir de la parte trasera de la catedral, carrer del Bisbe, las gárgolas y sobre todo la Plaça Sant Felip Neri donde Jean-Baptiste comete su primer crimen (foto 2).

Es muy curioso advertir un paisaje cotidiano en una película. También se ve Girona (la escalinata) y el Castell de Figures.
3.- La adaptación del libro es casi perfecta. Únicamente encuentro un fallo, si no te has leído el libro es un poco complicado hasta llegada la mitad de la película el por qué es un asesino, el por qué de la problemática del asesino y de su obsesión por los olores.