Dinar de Nadal

Les viandes i begudes que antany es consumien en aquesta diada, sobretot en el dinar, tenen molt ritual d’arrel tradicional molt pregona i llunyana. Car abans d’introduir-se els galls d’indis a la nostra terra, [...], poques cases hi havia a Catalunya que no sacrifiquessin un capó o almenys un pollastre per dinar; el gall de Nadal que l’apel·laven a Prades, i, “per Nadal, mos amb d’anar a menjar lo gall!”, deien els pagesos de Cervera. [...] La gent pagesa solia menjar sopa o bé escudella, amb preferència però sopa escorreguda, carn d’olla i després un gall farcit de tallets de pernil, llonganissa, ous durs, pinyons, prunes, panses, canyella, pobre, etc. Després del pollastre, la mainada feia rajar el tió, i el que aquest donava: figues, raïms penjats, pomes, torrons d’Agramunt, torrons de barra, retalls de congre (una coca especialment casolana típica d’aquelles terres), coques rodones o redorts, etc., s’ho menjaven per postres tot cantant cançons pròpies de la diada i fent gresca i gatzara entre la família.

[...] I finalment, el tradicional dinar de Nadal a Barcelona que, segons Damians, i que també ho havia sentit explicar a la meva mare política, consistia en la clàssica sopa de macarrons escorreguts, amb unes cullerades de formatge ratllat a sobre, escaldums (o sia el recapte de fer el brou de la sopa, guisat amb prunes, etc.), el gall farcit amb prunes, panses, pinyons, salsitxes, cansalada, etc., i per postres torrons i neules sucades amb vi ranci. I en les festes de Nadal de l’antigor, “les neules i el piment, eren de rúbrica en totes les taules”.

VIOLANT I SIMORRA, Ramon. El llibre de Nadal: costums, creences, significats i orígens. Barcelona: Altafulla, 1983. p. 87-90.