Això és menjar?

He llegit un article sobre anorèxia on diu que les persones amb baixa autoestima i perfeccionistes eren les que més possibilitats tenien de patir la malaltia. Jo fa molts anys que voldria estar molt més prima i tot i que sóc perfeccionista i tinc l'autoestima per terra no crec que mai en pogués agafar, d'anorèxia. Per què? Perquè m'encanta menjar. No menjar per menjar (això només quan tens un bajón molt gran) sinó tastar coses noves: textures, sabors, receptes.
Però també m'agrada comprar-me l'última novetat en alguna porqueria que no conec. Per exemple, l'altre dia estàvem dinant a l'escola uns quants mestres i jo, i una d'elles va comentar que li agrada fer el mateix que a mi i em va dir que tastés els donuts que ha tret la marca Bimbo per fer-li la competència als de tota la vida que són Panrico. També em va recomanar que tastés un suc que es diu Fruit 2 Day de la marca Hero. Té forma com de dos boles enganxades i se suposa que si et veus allò ja has complet les teves necessitats de fruita diàries (!!). És fastigós, el suc i a més a més que porta uns trossos de fruita (suposo) que fan que sigui molt desagradable, però bé al meu hàmster li van encantar els trossets aquests.
Jo li he recomanat una altra cosa. Les patates AlPlato de Lay's i les Bichitos de Cheetos.

En principi són patates totes dues, però les primeres imiten a les patates fregides de tota la vida i les segones són en forma de aranyes, escorpins, etc i amb sabor de mantega. Cap de les dues és especialment bona i a sobre les vaig tastar i acabar la mateixa tarda i em van provocar un mal de panxa "de aúpa".
M'agradaria molt recordar el títol d'un reportatge que vaig veure a la Noche Temática de la 2 sobre menjar. Ensenyaven el treball diari d'un laboratori on fabricaven sabors. Sabeu les famoses E-número no sé quantos que hi ha a la llista d'ingredients dels paquets d'aliments? Doncs era allò el que fabricaven. El cap del laboratori li estava ensenyant a la reportera una nova E amb sabor de tomàquet. Era un polsim vermellós. Ho abocava en un got d'aigua bullint i era sopa de tomàquet. Molt inquietant...
Sembla que vivim dins d'un corrent on hi ha dues aigües enfrentades: on ho pots menjar tot ecològic o on ho pots menjar tot súper artificial. Per cert, què n'heu de dir de la quantitat de pel·lícules relacionades amb el Fast-Food? Jo no em penso perdre Fast Food Nation. I si voleu llegir un llibre interessant en aquest sentit no us perdeu El gastrònom accidental als Estats Units: societat i cuina amb informació útil de plats, menús i cadenes.