miércoles, 29 de noviembre de 2006

Això és menjar?

He llegit un article sobre anorèxia on diu que les persones amb baixa autoestima i perfeccionistes eren les que més possibilitats tenien de patir la malaltia. Jo fa molts anys que voldria estar molt més prima i tot i que sóc perfeccionista i tinc l'autoestima per terra no crec que mai en pogués agafar, d'anorèxia. Per què? Perquè m'encanta menjar. No menjar per menjar (això només quan tens un bajón molt gran) sinó tastar coses noves: textures, sabors, receptes.
Però també m'agrada comprar-me l'última novetat en alguna porqueria que no conec. Per exemple, l'altre dia estàvem dinant a l'escola uns quants mestres i jo, i una d'elles va comentar que li agrada fer el mateix que a mi i em va dir que tastés els donuts que ha tret la marca Bimbo per fer-li la competència als de tota la vida que són Panrico. També em va recomanar que tastés un suc que es diu Fruit 2 Day de la marca Hero. Té forma com de dos boles enganxades i se suposa que si et veus allò ja has complet les teves necessitats de fruita diàries (!!). És fastigós, el suc i a més a més que porta uns trossos de fruita (suposo) que fan que sigui molt desagradable, però bé al meu hàmster li van encantar els trossets aquests.
Jo li he recomanat una altra cosa. Les patates AlPlato de Lay's i les Bichitos de Cheetos.

En principi són patates totes dues, però les primeres imiten a les patates fregides de tota la vida i les segones són en forma de aranyes, escorpins, etc i amb sabor de mantega. Cap de les dues és especialment bona i a sobre les vaig tastar i acabar la mateixa tarda i em van provocar un mal de panxa "de aúpa".
M'agradaria molt recordar el títol d'un reportatge que vaig veure a la Noche Temática de la 2 sobre menjar. Ensenyaven el treball diari d'un laboratori on fabricaven sabors. Sabeu les famoses E-número no sé quantos que hi ha a la llista d'ingredients dels paquets d'aliments? Doncs era allò el que fabricaven. El cap del laboratori li estava ensenyant a la reportera una nova E amb sabor de tomàquet. Era un polsim vermellós. Ho abocava en un got d'aigua bullint i era sopa de tomàquet. Molt inquietant...
Sembla que vivim dins d'un corrent on hi ha dues aigües enfrentades: on ho pots menjar tot ecològic o on ho pots menjar tot súper artificial. Per cert, què n'heu de dir de la quantitat de pel·lícules relacionades amb el Fast-Food? Jo no em penso perdre Fast Food Nation. I si voleu llegir un llibre interessant en aquest sentit no us perdeu El gastrònom accidental als Estats Units: societat i cuina amb informació útil de plats, menús i cadenes.

2 comentarios:

Anaïs dijo...

Hola! Pues a ver, a mí me encantan este tipo de guarreridas para comer pero claro tampoco es plan de alimentarse solo de eso, así que yo lo que hago, en principio, es intentar comer bien entre semana, es decir, verdurita, frutita, carne a la plancha y pasta y ya luego los fines de semana si me apetece(seguro que sí) pues me como todas las porquerías que quiera, como por ejemplo, palomitas al ver pelis, nachos con mucho queso o hago sachers de chocolate o el gabri prepara sus magdalenas especiales de nocilla!
Aunque bueno siempre hay días como hoy, que como estoy muy malita de mí extraña afección seudo griposa pues el Gabri me lleva a comer al Lon Juan.
Así que nada, a comer bien y a comer mal, que las cosas con moderación no tienen porque ser malas!

Anónimo dijo...

yo probe esas lays al plato y no estan tan mal, eso si, en la bolsa te recomienda que los pongas en el microondas para que esten calentitas y yo reto aqui mismo a quien sea a ver quien tiene huevos de comerse eso sacado del microondas, todo blando y pastoso que deben de quedar.
tu articulo me hace recordar uno de tus cuentos, de mis favoritos: el de la niña que lucha contra la comida basura en el supermercado. es genial ese.
y bueno, no voy a extenderme sobre comer y todas esas cosas. quien me conozca ya sabe bastante ya...