Dia de llibres i roses (IV). Llegint Mirall Trencat

Després de la visita a la Biblioteca de Catalunya m'he desplaçat fins al Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison on a les 12 del matí començava una lectura continuada del llibre Mirall Trencat de Mercè Rodoreda.

Mirall Trencat ha estat el llibre que més profundament m'ha colpit durant la meva vida lectora. El vaig llegir a 2n BUP i em van agradar especialment les seves imatges i simbolismes i com la metàfora del mirall trencat amb tots els seus bocins escampats per terra reflexen món propis dins d'una nissaga barcelonina de finals del segle XIX i començaments del XX.

La mitificació dels personatges femenins és una altra de les seves característiques més importants. Les dones conformen els personatges protagonistes més importants. Teresa Goday, la matriarca, és una dona abocada a la vida que es veu esfondrada quan li arriba la vellesa; Sofia Valldaura, filla de la Teresa, és el personatge en contraposició a la seva mare, és tot el que ella rebutja; i la Maria, és la neta, que no és filla, per a mi representa la mort, dels sentiments, esperances...

Els símbols de Mirall Trencat són molts i variats. És l'aspecte del llibre que més em va captivar. Fins i tot vaig arribar a fer un treball d'investigació sobre aquest tema que em va portar a fer una recerca en la vida de l'autora, d'on neixen molts d'aquests símbols: l'aigua (naixement i mort), mirall (pas del temps), l'arbre de llorer (immortalitat), el jardí (infantesa, innocència), la rata (decadència), i molts més.

La prosa és complexa, molt elaborada, plena de descripcions dels objectes i dels detalls de forma molt poètica i femenina. En resum, una novel·la mestra de la literatura catalana del segle XX. INDISPENSABLE.

Amb aquesta opinió, com volíeu que deixés escapar l'oportunitat de llegir-ne un tros, en veu alta i en un dia tan especial com la Diada de Sant Jordi? Jo he llegit la segona. Abans meu ha llegit l'actriu Imma Colomer que va fer de Felícia a la sèrie inspirada en el llibre que va emetre TV3.

Aquest és el que m'ha tocat:

"Els plors començaren bastant tard. Quan sentí la campaneta de la cambra de la senyora, la Felícia estava a punt d'adormir-se. Es posà la bata i així que obrí la porta, la senyora, dreta davant del tocador, despentinada i amb els ulls vermells, li preguntà si quan havia desat el vestit havia tret l'agulla de la solapa. La Felícia mai no perdia la calma: "Quina agulla?" "Quina agulla vol que sigui? La de brillants". La Felícia li digué que no l'havia vista. S'havia endut el vestit, l'havia raspatllat a consciència i com que hi havien quedat les taques del fang l'havia dut al tintorer; però la senyora podia estar segura que a la solapa no hi havia res. La Teresa es tapà els ulls amb el mocador i arrencà a plorar. L'endemà, a primera hora, la Felícia anà a preguntar si havien trobat una agulla a la solapa del vestit de la senyora Rovira. La noia de la tintoreria li digué que no, que abans de fer netejar els vestits sempre els passava per veure que no s'hi haguessin deixat res. "Me la devien prendre quan vaig caure", digué la Teresa amb una gran desesperació; "m'estimaria més haver-me mort". La Felícia ho digué a en Vicenç, en Vicenç a la portera, la portera a l'adroguer; i la cuinera quan anà a demanar els diners de la setmana al senyor Nicolau, li explicà que la senyora havia perdut l'agulla de brillants sortint de casa de la senyora modista i que s'havia tornat mig boja del disgut. El senyor Nicolau, que estava més bé del rfredat, anà a veure la Teresa i la trobà amb la cara blanca com un mort perquè no havia tancat els ulls en tota la nit i de tant dir que estava malalta ja estrobava malament de debò i estava ja convençuda que havia perdut l'agulla. El senyor Nicolau, assegut als peus del llit, li preguntà per què no l ihavia tingut confiança i no li ho havia explicat de seguida; i la Teresa, gairebé sense veu, digué que la hi devien haver robada quan s'havia desmaiat i que ell no podia imaginar el disgust que estava passant, com si l'haguessin ficada a l'infern, no pel valor de la joia, tot i que en tenia molt, sinó perquè era un obsequi que ell li havia fet, una prova d'estimació. I arrencà a plorar de cara al coixí. El senyor Rovira li agafà una mà i li digué que li sabia greu, és clar, però que no la volia veure trista i que hi posaria remei de seguida.
I quan estigué restablerta i amb una mica de color a les galtes, perquè era veritat que havia patit, un matí agafaren el cotxe. De primer s'hi ficà el senyor Nicolau, ajudat pel Vicenç, perquè era vell i estava mig encarcarat i li costava Déu i ajut entrar i sortir de l'armari. Després pujà la senyora Teresa. El senyor Begú, quan els veié, hagué de fer un esforç per aguantar-se les ganes de riure. La Teresa li explicà el daltabaix de l'agulla i el senyor Nicolau, sense deixar-la acabar, li preguntà si en tenien una altra d'igual. "No; d'igual no en tinc cap, perquè era una joia única, però tinc l'esbós i, si vostès ho desitgen, la puc fer repetir. El més difícil serà trobar uns brillants tan perfectes com els que hi havia en el cor de les flors, però faré l'impossible, estiguin tranquils". I al cap d'un parell de mesos tornaren a la joieria. El senyor Begú tragué de la caixa de cabals un estoig de violeta, folrat de setí blanc, i el feix de bitllets al joier que, satisfet, tot clavant el fermall a la solapa del vestit de la senyora Rovira, digué mirant-la als ulls: "Ningú no diria que no és el mateix".

Aquella primavera Teresa Goday de Rovira apadrinà un nen una mica crescudet que no tenia mare, pobrissó, morta a l'hospital, de part. Explicà al seu marit que Miquel Masdéu era un obrer, que el coneixia de petita. En Masdéu era cosí germà de la mare que havia tingut la relliscada; el nen s'havia quedat sol i en Masdéu, com que amb la seva dona no tenien fills, havia decidit d'endur-se'l a casa. Un gran embolic. "Quina gent!" digué el senyor Rovira que no havia tingut ganes d'acompanyar la Teresa al bateig. En un racó de la sagristia, Miquel Masdéu, amb els ulls plens de llàgrimes, estrenyé la mà de la Teresa: "Gràcies; sigues feliç i que Déu t'ho pagui". I mirà enlluernat, perquè les flames dels ciris el feien brillar molt, un ram de pedreria que la Teresa, casada amb un vell de diners, duia a la banda esquerra del pit."